Encara recordo el primer dia en el que vaig sortir en bici de carretera. Jo tenia 12 anyets i vaig sortir amb la penya del meu pare, la Secció Ciclista del Grup Esportiu BAYER. En aquella època el ciclisme, o el cicloturisme, estava molt de moda. Sorties i contínuament t'anaves creuant amb grups i penyes ciclistes molt nombroses. No era estrany veure pilots de 40 o 50 ciclistes per la carretera un dia de cap de setmana. Tot i que l'objectiu era fer una mica d'esport i esmorzar, cada sortida de diumenge, d'una manera o d'una altre, s'acabava convertint en una cursa encoberta. Els piques improvisats entre clubs eren habituals i la sortida "dominguera" esdevenia una veritable cursa amb escapades i pals inclosos. Doncs sobre aquell primer dia meu sobre la bici recordo que, només sortir, ens vam creuar amb una altra grupeta bastant gran. Jo anava al costat del meu pare i vaig veure que ell els saludava. Al moment el ciclistes de l'altre club van fer el mateix. Jo li vaig preguntar al meu pare "què els coneixes?" i ell em va contestar "no, però a la carretera tots els ciclistes són amics i per això tots es saluden i s'ajuden mútuament". Aquella frase em va quedar gravada a la memòria i des d'aquell primer dia en bici sempre he saludat tothom amb qui m'he creuat. Darrerament m'he adonat que aquest costum s'està perdent. Hi ha molta gent que va en bici i no sé qui es pensen que són. Vull pensar que només és perquè ells no han tingut ningú que els expliqués que tots els ciclistes són amics.
10 comentaris:
ei Carles! cuántas veces me he hecho yo esta misma pregunta... al final la respuesta la quiero encontrar en que "nadie les ha enseñado", como a ti, como a mi, como a muchos que lo hemos mamado desde pequeños. Además, no hay que engañarse, es el fiel reflejo de la sociedad actual.
saludos crack! 2 días y bajando!
Totalmente de acuerdo contigo Ernesto. Todo el mundo va su rollo y no hay valores.
1 abrazo
Enhorabona pel post, m´ha fet reviure molts bons records!
Jo també soc dels que vaig començar a pedalar al costat del papa quan tenia uns 12 anys, amb una bicicleta que només es veien rodes, de petita que era jajaja..
Et dono tota la raó, la gent s´ha "professionalitzat" tant que sembla que si no portes una DOGMA, una S-Works o algo així, no ets digne de ser saludat. Em fa molta rabia que saludis, et mirin i ni et mogin el cap.
De vegades penso que la gent va tant atavalada i estressada que van penssant en les seves coses i no paren tota l´atenció necessaria a la carretera i després passa el que passa.
Una abraçada i ens veiem en alguna cursa de CX!
Cada vez hay más gente que va de PRO y ni saluda, ni en carretera ni en Btt.
Es la sociedad en la que vivimos
SALUDAR????? pa qué!!
jo no saludo a ningú!!!
jajajaja!! Tens tota la Raó Carles!!!
M'ha fet molta gràcia la teva crònica perquè jo tinc una història molt similar.. aviat l'explicaré al blog! bona idea!!
Vaja, ara veig que no només és una cosa que em passa a mi jejeje. Començava a pensar que jo era massa nostàlgic o algo semblant!!!
Pitjor que els que no saluden són aquells que se't posen a roda i no són capaços ni de dir bon dia, i quan te n'adones de la seva presència no saps mai el temps que porten allà darrera..
Saluts!
tan de bó els joves d'avui dia tinguessin algú que els expliques aquestes coses!!!
molt bó el post carles!
Tant de bó fos així, però no només els joves. A alguns "no tant joves" també els hi anira bé.
Merci Jordi
totalment d'acord. Jo sempre saludo i ja m'estic cansant de que no et diguin res. Els que saludem som els de la vella escola. Els que no ho fan són els ara comencen.
Publica un comentari a l'entrada