ATENCIÓ: Han robat la bici del nostre amic Xavi Novell

Després de tants dies pedalant en solitari, avui ens hem aplegat una grupeta de cinc ciclistes. I com és nota el fet d'anar acompanyat!!! Degut al daltabaix d'horaris que porto darrerament, no hi havia manera de coincidir amb ningú per sortir a entrenar. De fet sortia quan trobava un forat en l'escàs temps lliure del que disposo, cosa que no ajuda a quedar amb ningú. Però avui ha estat diferent. El grup s'ha anat incrementant amb el pas dels quilòmetres fins ajuntar-nos cinc ciclistes. Bona gent i bona companyia que ha fet que em sortissin 105 km. Nomès hem pujat un port i bastant suau, tot sigui dit. Però si em de dir-ho tot, direm que hem pujat ràpid, bastant ràpid. Tarda molt ventosa, com cada dia, però que no ha impedit que el promig al final de l'entrenament fos de 32,8 km/h. Tant de bo pugués muntar grupetes com les d'avui més sovint...

ATENCIÓ: Han robat la bici del nostre amic Xavi Novell. És la de la foto.

F4:13 , rodes campagnolo scirocco , Garmin 605 , Selle Italia blanc , pedals Keo i molt de Carinyo

Si algú la veu o s'assabenta de que venen alguna bici d'aquestes característiques que contacti amb en Xavi o amb mi directament. Gracies a tots per la vostra col·laboració

Ha estat una setmana atípica, però tot i així m'he pogut escapar tres dies i sortir a entrenar. En aquests dies he pogut recòrrer 270 km, el que no està gens malament tenint en compte que només són tres dies. Surt a una mitja de 90 km diaris. El ritme que he portat ha estat bastant be ja que he finalitzat dos dels tres dies amb promitjos superiors als 32,5 km/h, tot i el vent i que els recorreguts no han estat plans. Amb els quilòmetres d'aquest matí ja sumo la quantitat de 7000 km aquest any, quasi mil més que el 2008 a aquestes alçades de temporada. Tot i això, acumulo molts pocs dies de competició aquest any, nomès 6. Avui m'he deixat caure per la zona de Sant Sadurní d'Anoia, lloc on es disputava el Campionat de Catalunya de Fèmines. Aquí penjo una foto de les corredores coronant el tram de pujada cap El Plà del Penedès. En primer lloc, la Sandra Santanyes trencant el grup.

Desprès de navegar tot el dia entre impressos de la Seguretat Social, llibres de familia, sol·licituds del Servei Català de Salut, etc, finalment aquesta tarda he pogut trobar un forat per sortir a entrenar. La veritat és que, tot i trobar-me molt cansat, em feia falta agafar la bici. He sortit amb ganes i amb la intenció de treure profit de les hores que tenia pel davant. I així ha estat. Noranta quilòmetres en poc menys de 2:45 h. El que vol dir que he rodat a un promig d'uns 32,5 km/h. No està gens malament tenint en compte que el recorregut, que només tenia un port suau, era totalment trenca-cames i amb el fort vent que m'ha acompanyat durant gaire be tot l'entrenament. Ara toca anar a dormir. Espero, també, treure bon profit d'aquestes hores, tot i que, serà molt més difícil...

La meva intenció avui era anar a competir a Empuriabrava, a la cursa que es celebrava aquest matí. De fet, ahir a la nit, ho vaig deixar tot preparat: bici, rodes, bossa amb la roba, dorsals, bidons...tot. Què ha passat??? doncs que quan ha tocat el despertador el meu cos ha dit: on vas??? No em podia aixecar del llit. Quina son!!! Al cansament i la falta de son acumulat durant tota la setmana a l'hospital, cal afegir que, la Ivet no ha tingut la seva millor nit. La nena és molt bona i no dona gens de guerra, però aquesta nit no es trobava gaire be i no ha parat de plorar. Així que he decidit no anar-hi. No era qüestió de fer 180 km de cotxe (més 180 de tornada) havent dormit només 3 hores i sense haver tocat la bici des de dilluns passat. Finalment, cap allà les 12 del migdia, he sortit a rodar una mica. He fet 88 km que tanquen una setmana de sequera de km, però molt rica en noves experiències i que, per mi, serà inoblidable de totes, totes.

Ja està aquí!!!!!

La data del 27 de maig 2009 estava destinada a ser una data recordada per molta gent. Per molts de vosaltres, aquesta data, sempré serà recordada com el dia en el que el Barça va guanyar a Roma la seva tercera Champions Ligue. Per uns altres, el dia que la van perdre. Per mi sempre serà molt més que això. Serà la data en la que va nèixer la meva filla, la Ivet. Després de moltes hores d'espera, a les 13:11 del 27/05/2009 vaig sentir el seus plors, era el senyal que de que ja estava aquí. Menudeta però amb bons pulmons. Quan vaig veure-la per primera vegada, encara unida pel cordó a la seva mare, em vaig emocionar. Com descriure-ho??? No tinc paraules de tot el que se't passa pel cap en aquell moment tant màgic. Són coses que només es poden entendre quan ho vius. Tots que hagin passat per aquesta experiència única, ho entendrán de seguida. És com un cocktel d'emocions indiscriptible. En fi, que la Ivet ja està aquí. Tot ha anat molt be, i tant la seva mare com ella estan en perfecte estat. De moment us la presento oficialment, és la de la foto. Espero que dintre de no gaire la pugueu conèixer en persona en alguna carrera...

Aquesta és la Ivet amb a penes unes hores de vida.

Ha estat una veritable pena aquest finde perdre'm la cursa de Sant Adrià de Besós que amb tant interés i il·lusió ens havia muntat el nostre amic Toni Tirado. Però el primer és el primer, i tocava treballar. Com a mínim mentre no em toqui la primitiva. Desprès de la "pillada" del cap de setmana avui torne-m'hi al "tajo". Noranta-sis quilòmetres en companyia de l'Albert que m'ha posat al dia de les "caminades" per les últimes marxes cicloturistes a Catalunya en les que ha participat. Noranta-sis quilòmetres de terreny incòmode degut al fals plà i pel vent, que aquí sempre és molest. Amb 70 km aproximadament l'Albert ja ha tirat cap a casa. L'esforç del cap de setmana passa factura i tocava afluixar una mica. Després d'això jo he pujat un portet i cap a casa també. Crec aquesta setmana no podré entrenar cap dia més....o això tinc previst!!!!

Si ahir tocava muntanya, avui ha tocat platja. Abans de sortir he mirat els arbres. I per què? doncs per veure en quina direcció bufava el vent. Així que he fet un recorregut "a mida" perquè no em matxaqués gaire l'aire. I es que portem uns dies que tela...bufa ben fort. Tota la pujada que vaig fer ahir, aquesta tarda m'ha passat factura. Deu ni do com estava de cansat. Així que m'ho he pres amb calma. Les cames estaven una mica tocades. Recorregut bastant plà amb un port que, tot sigui dit, he pujat a la marxeta i sense forçar gaire. Demà més, però també de tranquis.

Avui no tenia gaires ganes de sortir a rodar. No sé, em trobava bastant cansat. Finalment he decidit agafar la bici, i a la carretera. Feia molt de vent, cosa que no ajuda gaire a fer quilòmetres, pèro mica en mica m'he anat animant. He intentat innovar una mica amb el recorregut i agafar carreteres d'aquelles que un ja casi un ni se'n recorda que existien. No sé perquè, però tots els ciclistes tendim a anar sempre per les mateixes rutes, a repetir i repetir fins a la sacietat les carreteres. Doncs, entre una cosa i una altra, he fet el primer port del dia. He pujat be, bastant be, així que he decidit fer un altre. D'aquesta manera he pujat dos ports sense pràcticament adonar-me. El tercer ha caigut perquè com que el segon que he fet no pujava gaire, he pensat, que havia de fer un altre que sigués més port de veritat. Una vegada a dalt he calculat malament el quilometratge, i com que anava just de temps, per retallar, he pujat el quart port. Finalment, 110 km amb quatre pujades. No està gens malament per no tenir ganes d'entrenar...

El segón del dia, el Coll del Bruc.

Aquest cap de setmana ha fet uns dies espectaculars per anar en bici. La llàstima és que, com ocurreix massa habitualment en els últims mesos, no hi ha hagut cap competició on el corredors màster 30 poguèssim competir. Per tant, ha tocat sortir a entrenar. Per matar una mica el "gusanillo", diumenge em vaig apropar a la carretera que va de les Carpes a Ullastrell, o com diem els ciclistes, la pujada al Suro. Aquest port era la última cota que havien de pujar els participants a la Cursa de Llobregat. Aquesta cursa és una de les més prestigioses del calendari èlit. Els ciclistes van cobrir els 177 km que separen Berga de Sant Boi en poc més de quatre hores. Finalment es va imposar el corredor del FROIZ José Esteban Parra. Mentre esperava els corredors em vaig trobar a l'Alberto Losada que també s'havia deixat caure per allà dalt. Després de veure el pas de la cursa, vam rodar uns quilòmetres junts. Em va explicar les seves opcions i il·lusions per aquesta Volta a Catalunya que acaba de començar avui mateix. Espero que tingui molta sort i com jo dic sovint "al tanto amb el que desitgem, que a vegades s'acompleix".

Aquí un petit vídeo del pas dels corredors de la Berga-St Boi pel Suro.

Després de la pallisa de Porqueres, diumenge vaig descansar. I com m'ho va agreir el cos!!! Una vegada mig recuperat, dilluns i avui de nou, a l'asfalt a donar pedals. Per temes laborals he hagut d'aixecar una mica el peu aquests dos dies. Toca treballar i, per tant, no disposo de tant temps lliure com la setmana anterior. Cosa que, d'altra banda, tampoc em vindrà malament perquè em trobo bastant cansat. Ahir vaig fer 77 km amb una sola pujada, el port de l'Ordal. Avui han sortit una mica més, 81 km amb dues pujades. La primera a Sta. Creu d'Olorda i la segona a Terrassa. També avui amb sensacions de cansament, no tant a nivell muscular, però sí a nivell físic en general. És com una sensació de fatiga general que conforme van passant els km va minvant. Sempre em passa una mica quan les primeres calors primaverals comencen a treure el cap. Si és com cada any, en una setmana arreglat. De totes maneres, no vindria malament dormir unes hores més i entrenar una mica menys.

Crònica cursa de Porqueres

Finalment vaig optar per la opció A. Intentar fer la cursa el millor que vaig poder. El resultat bastant satisfactori tenint en compte la duresa del recorregut. L'objectiu era arribar a peu del Rocacorba amb el grup principal i després ja fer la "meva" ascensió a aquest dur port. I així va ser. Ja de sortida el ritme molt ràpid i amb molts intents d'escapada que anàven formant i anulant grupets pel davant. No va ser fins el km 20 aproximadament quan es va fer l'escapada bona del dia. Un grup format entre d'altres pel Jaume Morales, Juande Gonzalez, Antonio Miguel, Jordi Cervantes, Carlos Lapuerta, i alguns corredors francesos. Per la part de darrera un pilot que anava perdent unitats amb el pas dels quilòmetres. El grup principal, després del pas pel mític repetxó del càmping (amb rampes que arriben al 20%), es va quedar en 15 unitats. Jo el vaig coronar a uns 50m del pilot i poc després, amb col·laboració de l'andorrà Gerard Riart, vaig tornar a entrar. A partir d'aquest punt el pilot a rodar a l'espera dels darrers 13 km d'ascensió. En aquest pilot rodàven la majoria de MA30 (Girones, Raul Cruz, Toni Cruz, Riart, etc...). Ja a peu del port vaig decidir pujar al meu ritme. Durant els primers 5 o 6 km vaig anar bastant be, però a partir d'aquí, que és quan les rampes arriben al 13-14%, vaig patir de valent i el meu ritme va anar a menys. Fins i tot vaig ser superat per corredors que no venien en el pilot principal i que ha havien perdut comba en el repetxó del càmping, com en Parejo o en Xavi Viñas. Crec que em vaig quedar una mica curt de pinyons. Finalment un 29è lloc i 8è MA30. El resultat és el de menys donat que aquestes pujades tant dures no m'afavoreixen. Em quedo amb les sensacions durant la cursa i amb la satisfacció d'haver fet un entrenament de qualitat. Finalment felicitar al Josep Gironés que es va proclamar Campió Gironí MA30 i a en Jaume Morales que, de nou, va fer una excel·lent cursa veient-se superat només a la línia d'arribada per un corredor francés i superant, alhora, a corredors de la talla de Cervantes, Miguel o Lapuerta.

Aquí penjo la classificació: http://www.ciclisme.cat/clasificaciones/X_CURSA_CICLISTA_DE_PORQUERES.pdf

Per cert, les noves rodes fantàstiques...

Dia d'estreno

Fa ja un temps us vaig demanar consell sobre quines rodes agafar-me. Finalment he optat per aquestes PROGRESS PURGATORY. La relació qualitat preu era molt bona, així que al final han caigut aquestes. Aquesta tarda ja no he pogut aguantar més i les he sortit ha provar. Només he rodat 1 hora amb elles, però les sensacions són bastant bones. De rigidesa bastant be. També he notat que tenen molta inèrcia una vegada llençades. No sé, aquests dies les aniré provant i a veure que tal.

Aquest dissabte a la tarda hi ha la cursa de Porqueres. Enguany, igual que en les darreres edicions, la cursa s'ha fet per la categoria èlit. També aquest any deixen participar les categories sènior i màster30. Jo m'estic plantejant encara si a anar o no. La veritat és que és una cursa molt dura i mi no m'agraden les proves tan exigents. No em va be tanta pujada i tant dura. Sino recordo malament s'ha de pujar el repetxó del càmping i la pujada final al Rocacorba, no? A part de que la resta del recorregut és totalment trencacames. La disyuntiva és la següent:

a) Vaig i m'ho prenc com una competició en sèrio i faig el que pugui.

b) No vaig i surto a entrenar el cap de setmana.

c) Vaig i a peu del Rocacorba plego i tiro cap el cotxe.

No sé. Gaire ganes d'anar-hi no en tinc, però d'altra banda, si no hi vaig estaré massa temps aturat sense competir. Be, de fet aquest any només porto 5 dies de competició. No he arribat ni ha agafar el ritme de carrera. Vaja, com la majoria de MA30 ja que aquesta temporada està sent bastant descafeïnada. Rectifique-me si m'equivoco, però el perfil del port final és aquest, no????

Isra el Rei de les Dunes

Aquest matí sortida amb el nou crack del desert, amb l'Isra Núñez. També, com no, en companyia de l'Albert. Noranta-dos quilòmetres que han donat de sí per què l'Isra ens expliqués amb detall com va guanyar la darrera edició de la Titan Desert. I es que sents aquesta història i veus que la prova és molt més que una duríssima cursa ciclista. És molt més que això, és una gran aventura. Nits al ras, calor sofocant, companyerisme, orientació... És ha explicat com es va imposar en la prova i moltes més anècdotes d'aquests dies en terres marroquines. En fi, que ha estat una gran aventura, a part d'una merescuda i treballada victòria. Des d'aquest modest blog vull felicitar a l'Isra per aquest nou èxit en la seva carrera esportiva i desitjar-li que properament en vinguin molts més.

1.- Els vencedors absoluts de la prova en categoria masculina i femenina.

2.- L'Isra patejant la sorra del desert marroquí.

Després d'una llarga i dura setmana laboral de nits, torna a tocar setmana de festa. Primer cal adaptar de nou el cos als horaris de "persona normal" i després, a entrenar. Una vegada ja adaptat a les hores de son i als àpats, a la tarda de nou sobre la bici i fer "milles". A intentar recuperar els km que no he pogut fer durant la setmana passada. La tarda era excepcional. Tant que avui ja m'he arriscat a sortir de curt.

I, la veritat, no he passat gens de fred. Amb aquests dies tant canviants i amb xàfecs sorpresa, ja hi havia ganes de que el solete fes acte de presència. Després de trencar un radi de la roda de davant he pogut completar un entrenament de 96 km en 3h justes. El que ve a dir que el promig és de 32 km/h, que no està gens malament. Avui em trobava bastant be tot i haver estat quatre dies aturat. Finalment ha anat d'un pel i quasi acabo xop, però no, aquesta vegada m'he lliurat...